Us xiulen les orelles? L'historiador, escriptor i exalcalde, Joaquim Nadal, actual conseller de Política Territorial i Obres Públiques, veu en “la mediocritat” “el gran risc” de la Girona d’avui. Nadal fa aquest advertiment en l’assaig “Ara i sempre per ‘in saecula saeculorum’”, un text d’una trentena de pàgines editat com a postil·la a la reedició del magistral llibre “Girona, ara i sempre”, de Narcís-Jordi Aragó, que es presentarà aquest vespre (20 hores) a la Fundació Valvi.

L'exalcalde diu textualment: “La Girona nova només ha de vèncer amb ambició les muralles de la mediocritat, el gran risc, que la pot tornar a l’esmorteïment d’èpoques passades”. Nadal es pregunta si la ciutat “ha superat el complex de Josafat, que va convertir Prudenci Bertrana en un gironí a l’exili”, i aposta per “una societat nova amb noves oportunitats i nous oficis, que haurien de retornar l’ambició internacional dels vells mercaders dels moments gloriosos de la Girona medieval”. El crit d’alerta està fet. Qui es faci el sord, que no vingui després amb lamentacions.

L’exalcalde repassa les transformacions que la ciutat ha experimentat entre l’any 1982 i l’actualitat, i alerta també sobre altres riscos, com ara una “excessiva confiança” que permet l’acumulació de sediments i vegetació nova al punt de trobada dels rius Ter i Onyar, fet que pot resultar “un factor de tap insalvable en cas de crescudes, ara imprevisibles”.

Narcís-Jordi Aragó va publicar “Girona ara i sempre (una crònica)” l’any 1982. Nadal considera aquest llibre la continuació de “Girona, un llibre de records”, de Josep Pla (1952). La reedició de “Girona ara i sempre” que avui es presentarà ha anat a càrrec de CCG Edicions, dins la Biblioteca Fundació Valvi.

No és cert que néixer per guanyar condemna a la fatalitat? La lliga espanyola de futbol té un guió preponderant: guanya el Real Madrid. El món mediàtic espanyol incrementa l’audiència amb la victòria madridista. Empresaris i polítics de la capital imperial fan mans i mànigues pel triomf del seu club, l’etern campió que els representa. Per rescabalar-se d’una decadència històrica internacional, s’autocomplauen passant comptes portes endins, on la normativa els va a favor: la dicten ells. Aquí neix l’infortuni d’un club de futbol pagat a cop de talonari, que delega en el mercat mercenari de l’esport el que la pròpia pedrera és incapaç d’edificar. Així és com el Real Madrid troba complicitats no només jugant a casa, sinó també en estadis adversos, sobretot d’equips petits poc capaços d’aplegar forces o un estat de gràcia suficient per tombar aquest Goliat. La conjura madrilenya és d’una tal dimensió que fins i tot arrossega els àrbitres més dèbils i dependents. El Madrid atresora 31 victòries en Lliga, per 18 del Barça, 9 del At. de Madrid, 8 del Bilbao, 6 del València, 2 de la Real Sociedad i 1 del Sevilla, Corunya i Betis. Cap altre dels quaranta equips d’aquesta competició no l’ha guanyada mai. De les 31 victòries madridistes, 15 corresponen al franquisme, etapa que va donar a l’At. de Madrid 8 de les 9 lligues que ostenta. El Barça va guanyar 8 lligues durant el franquisme. Cap altre equip català ha guanyat històricament una lliga. Ara ja som capaços d’entendre les histriòniques caigudes dels jugadors del Real Madrid cada vegada que no poden arribar a la pilota en les condicions d’avantatge que se’ls suposa pel sou que cobren i pel guió preestablert que tenen assignat. Des de l’invent de la “moviola” tot queda registrat en càmera lenta, res no es pot amagar. Potser aquell jove multimilionari va celebrar fins la matinada el seu aniversari o el d’un amic, però la ressaca no és cap excusa i s’ha de llançar patèticament a la piscina de gespa a l’espera que l’àrbitre, per evitar el linxament de la premsa esportiva, xiuli al seu favor. El Barça és el pal a les rodes d’aquest guió escrit per endavant. Segons les possibilitats econòmiques, segons qui presidia, històricament, el Barça s’ha deixat enlluernar per la sortida endavant del cop de talonari, però en bona part ha hagut de construir el seu prestigi a base de treballar el planter, en un esforç no sempre recompensat amb justícia.