Quan el metge va confirmar la malaltia, vaig iniciar un desconcertant recorregut pels bars nocturns de la meva Girona. Vaig trobar acolliment en una colla més jove que practicava l'evasió desenfrenada. Vivíem intensament el moment, despreocupats de l’espai i del temps. La qüestió era com superar la immediatesa, com ajornar el demà, com rebutjar la crida d'una estructura productiva més interessada en els costos laborals que en la capacitat creativa. Ens ho vam passar tan i tan bé!

Sabia que aquella exaltació tenia com a data de caducitat l’inici del tractament amb Interferó i Ribavirina. Activat el compte enrere, era qüestió d’accelerar a fons. Aleshores tot just era vaguement conscient del dany que els brindis causaven al meu fetge. No m’importava. Vaig optar per no dir res evitant sempre, però, posar amics i saludats en risc de contagi. Tot i que per raons mèdiques ara no ho faria, tampoc em penedeixo de res.

L’inici del tractament s'em va posar com una pallissa en una presó turca, de la qual, ara, sis mesos després, encara intento recuperar-me. Sí, el meu va ser un comportament suïcida, una reacció primària, una rebequeria contraindicada en els manuals més elementals de salut.

M'estaré prou, però, de renegar de festes i brindis, no fos cas que em confonguessin amb els de la falsa moral puritana. Els disconformes som molts més del que diuen i voldrien. Escoltem Raimon, amb el seu vigent "Digue'm no", i ens deixem seduir per la indòmita Amy Winehouse, que té seguidors a milers, sobretot des que entona "Rehab", la cancó que respon qualsevol proposta de rehabilitació amb un contundent "no, no, no!".