...en el moment de penjar aquest article s’especula que potser avui les borses dels Estats Units no obriran les portes...

Hi ha indicis d’una crisi és de gran abast i durada. Seria temptador redactar aquest article amb verb condicional, per curar-se en salut, però no cal. Els fets són inqüestionables i, com diu Manuel Millán Mestre, “en economia el resultat sempre dóna cent”. Sabem per aquest i altres experts en la matèria, com Ramon Tremosa, que “s’ha acabat la festa del consum”. Ha passat a la història la possibilitat de dilapidar en capricis i contractar serveis no sempre justificats. Queda ja per als arxius aquella època que, encara fins fa ara fa uns mesos, permetia passar alegrement la Visa per les botigues, no en base a les rendes fruit de la pròpia capacitat productiva, sinó generant deute nou a un tipus d’interès de prevalença incerta o hipotecant un patrimoni sovint tassat a l’alça. Haurem de restringir la festa, doncs, a la pròpia capacitat productiva, de la qual haurem de deduir encara les obligacions del deute ja contret. La crisi afecta molts sectors, també els mitjans de comunicació, aquests fars durant anys ens han conduït cap d’una pauta consumista compulsiva que ens ha portat ran ran precipici. Compte on posem el peu, que si la pedra belluga podem acabar estavellats a les roques cantelludes del fons. Mentre el pòsit cinematogràfic fa vigents títols com “Més dura serà la caiguda”, tendim a compadir-nos dels amics i familiars més insensats que s’han enfilat més amunt, mentre esperem secretament que la Justícia cridi també els grans especuladors anònims, aquells que encara no tenen mala consciència per haver-se enriquit fins a rebentar en un context mundial de fam no resolta.

Ens han dit quin cotxe necessitàvem, quan tocava renovar-lo, on havíem de passar l’estiu, el restaurant més sublim, quina operació estètica ens facilitaria trobar parella, quina marca de roba, quin pírcing, quin tatuatge lluir… i també ens han dit, és clar, quin crèdit miraculós ens permetrà pagar-ho tot plegat amb una imperceptible quota mensual. Alguns han tingut, a la pràctica en règim de monopoli, la gestió de l’organització social mundial, i ara se l'han fotuda. Mentre ens han tingut sotmesos, ells, els avantatgistes, els que prediquen el bé comú mentre treuen profit personal, apareixien en obscenes rodes de premsa convocades per anunciar, sense escrúpols, els bilions de beneficis aconseguits cada temporada, superant a l’alça totes les previsions i dades del curs anterior. Aquest deplorable i ofensiu espectacle s’ha acabat. Sortosament, no haurem de suportar més la seva imatge cretina en primer pla sobreposada a una verdor tan idíl·lica com falsa, ja que presenta el seu model de creixement com a sostenible, quan en realitat, l’extinció massiva d’espècies animals i de recursos naturals és ingent com mai en la història de la humanitat. Com diu Mathis Wackernagel, de l’organització Global Footprint Network, “podem gastar més diners dels que es guanyen, podem extreure més de pressa aigua de la Terra del que es restaura, podem pescar més de pressa del que es recupera el peix… però només és possible durant un temps”.

Els avantatgistes han passat anys responent cínicament que no hi havia diners per lluitar contra la fam i ara, de sobte, treuen tres mil bilions d’euros per tapar les esquerdes del seu sistema financer. La fractura és d’una tal profunditat que a hores d’ara ni els socialdemòcrates poden garantir la continuïtat del sistema financer. Com explica Michael Albert al seu llibre “Capitalism against capitalism”, a partir del col·lapse de la URSS, el capitalisme ha entrat en una fase de competició tribal entre els liberals més honestos (socialdemòcrates, democratacristians i altres liberals honestos), contra els avantatgistes o neocons, que persegueixen el benefici a curt termini, desentenent-se dels danys col·laterals. Aquests darrers són representats per llepes com els Bush pare i fill, Reagan, Aznar, Esperanza Aguirre, els Botín del banc Santander que no només es neguen a deixar-se ajudar per fons públiques (faltaria més!), sinó que continuen arriscant en plena crisi anunciant compres d’altres bancs. Més dura serà la caiguda. La crisi els està arrossegant per endavant, no tenen solució de continuïtat, especialment després del fracàs estrepitós de la Guerra de l’Irak. Com diu Manuel Costa-Pau, "van prometre un doll de petroli i la reconstrucció d’un enorme territori que arriba fins a l’Afganistan, però el tret els ha sortir per la culata, la represa no arriba i ara no poden assumir els costos de l’ocupació".

La crisi ja ha arrossegat els neocons. El problema és que també amenaça els liberals honestos, els que estan injectant cabassos de diners per retornar la liquiditat a un sistema financer que respon, impertèrrit, amb noves caigudes històriques a la Borsa, un IPC indomable a l’alça i negríssimes perspectives d’atur. Ni les baixades dels tipus oficials d’interès ni del preu del petroli no aconsegueixen aturar l’ensulsiada. Ja hem dit que en economia el resultat sempre dóna cent. Per tant, si les empreses i administracions continuen, quan vostè llegeixi aquest article, pagant els treballadors, si el sistema de salut, pensions, ensenyament, justícia i mobilitat pública continua funcionant, si les noves generacions tiren de mòbil el cap de setmana; si tot això encara s’aguanta, voldrà dir que la injecció de diner públic decidida amb caràcter d’urgència encara no s’ha esgotat. Arribats a aquest extrem, espantats pels resultats de les pròpies malifetes, els neocons, abans de perdre-ho tot, intenten fer pinya amb socialdemòcrates i liberals moderats. Ara el debat és si hauran de pagar pels seus errors o bé se'ls absoldrà. El totpoderós Alan Greenspan, que quan era President de la Reserva Federal nord americana es negava a regular els mercats, confessava ahir trobar-se en un estat d’”astorament i incredulitat”, i advertia que si la caiguda dels mercats financers continua “l’estabilitat està minada”.

Ara caldrà dirimir si els seguidors locals dels neocons, tots aquests alts executius d’un teixit empresarial en bona part a la corda fluixa, poden mantenir els sous, comissions multimilionàries i contractes blindats, concedits en recompensa pels serveis prestats com a escanyapobres. Si no es fa neteja, és la mateixa socialdemocràcia i l’estat del benestar que estan en perill. Les mesures s’han de prendre amb caràcter d’urgència. Si la injecció de fons públics ha d’anar a parar a les butxaques d’aquests alts executius que han pogut jugar invertir especulativament sense donar explicacions a ningú, bona nit i tape't. El diner públic no pot servir per perpetuar la perversió del sistema. L’alternativa és invertir en l’adquisició de les propietats hipotecades i regalant-les a la gent humil que hi malviu després que, arrossegada per la festa del consum, van caure a la trampa i ara no arriba a fi de mes. No és aquesta una manera més eficaç i justa de retornar la liquiditat al sistema? Thomas Ries, de l’Institut Suec d’Afers Internacionals, ha dit que “l’actual model de creixement econòmic és una paradoxa perquè suposa una càrrega tan enorme per al Planeta que ens haurem de basar en un altre model”. Davant la gravetat de la situació, costa d’entendre l’actitud insensata del president del Govern espanyol, el quixotesc José Luís Rodríguez Zapatero, que malda per ser present a la cimera dels G-20 a Washington del proper dia 15 de novembre com qui espera que el convidin a una festa. Fa riure veure el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, girant el seu discurs com un mitjó i exigint mesures socials. O ho veu tot perdut o aquest món s’ha tornat boig.

Però bé, no es tracta aquí d'aspirar a profeta de l’apocalipsi, sinó només de pensar aquesta crisi i recordar paraules reconfortants com les de Herman Daly, de la Universitat de Maryland: “No suposa que s’acabi el progrés, ni que s’acabi la civilització. Només suposa que es comenci a pensar de manera intel·ligent”. No s'ha perdut l'esperança en un nou escenari tan reconfortant que ja no ens caldrà escopir a la closca pelada dels cretins, com pronosticava Joan Salvat-Papasseit.

(Aquest article no hauria estat possible sense la col·laboració de Manuel Costa-Pau i Carles Puigdemont)