Potser per allò que passa amb les entrades regalades, quan ens va trucar amb veu seductora El Corte Inglés per convidar-nos a un concert a l'Auditori de Girona no prevèiem un espectacle tan treballat, edificant i divertit. Tampoc sospitàvem que seríem els únics d'assistir-hi amb mainada, ni podíem imaginar l'empatia que, en un context solemne i de gent venerable com aquell, pot arribar a desencadenar l'aparició d'un nadó a l'escenari.

Vam presenciar un concert simfònic pensat per a un públic gironí, interpretat per músics de la regió de Girona, amb un programa exquisit de sardanes de compositors gironins, pulcrament presentat per Josep Vilabrú. D'acord, era un públic guanyat d'entrada, però ningú podrà negar que l'exaltació i els aplaudiments eufòrics no es corresponguessin amb el talent exhibit. N'eren protagonistes La Principal de la Bisbal (http://www.auditorigirona.org/cat/a.programacio_fitxa.php?idReg=181&data=29/10/2008).

Davant un espectacle formidable com aquest, un no pot deixar de preguntar-se si no ha arribat l'hora de començar a mirar amb nous ulls un univers riquíssim com el de les sardanes, amb una projecció potencial que supera de llarg l'estricte interès local. Ens estranya queMiles Davis no arribés a descobrir un patrimoni musical tan singular, però, sortosament, si som capaços de formular aquestes preguntes, és perquè ja podem començar a estirar el fil de les respostes. Les sardanes s'hauran d'incloure a la llista del patrimoni musical barroerament bandejat durant aquests anys de capitalisme salvatge, aquest model de creixement que ha marginat i fins i tot estigmatitzat tot el que no encaixava dins la lògica perversa i cruel de l'afany de lucre. Segurament és cert que el mateix sector sardanista no ha sabut adaptar-se en temps de tempesta, però què més els podem demanar ara, mentre ens demostren amb quina dignitat han aconseguit sobreviure?

No és d'estranyar, doncs, que entre les més de mil dues-centes persones que omplien la Sala Simfònica de l'Auditori, algunes fessin gestos evidents d'aprovació davant la presència, en alguns moments atabaladora, d'un nen de deu anys i la seva germaneta de cinc. El triomfant director de la cobla, Francesc Cassú, va en certa manera reclamar una major varietat generacional a la sala presentant al públic, des de l'escenari, el seu fillet nounat, l'Isaac. No es tractava d'un capteniment gratuït, sinó que va precedir una estrena molt especial, la de la sardana "Petit Isaac", obra del pare d'en Francesc i avi de l'Isaac, el mestre Josep, també present. Eren tres generacions sobre l'escenari les que ens van picar l'ullet: "Hi ha futur!", només els va faltar de dir.

Malgrat els anys a contracorrent, a força de voluntarisme i vocació s'ha aconseguit formar intèrprets de la talla de la mezzo-soprano Gemma Coma-Alabert, que va intervenir en dues ocasions, una d'elles per estrenar la nova sardana del seu germà, Agustí. Potser sí que la lletra, que firma la benvolguda Àngels Alabert, la mare, pianista i educadora, pecava un pèl d'impudícia patriotera, però és perfectament comprensible coneixent el tamany del matalàs que ha esclafat el sardanisme. És més, l'excés en el to reivindicatiu no constitueix cap problema greu, ja que tot es podrà salvar en aquests propers anys de revisionisme que ja han començat.

A la primera part, la cobla La Principal de la Bisbal va interpretar "Girona aimada" (Vicenç Bou), "Amb la sardana al cor" (Josep Antoni López, estrena), "Recordant l'Enric" (Lluís Pujals, tible solista), "Porta dels Apòstols" (Josep Maria Boix), "La reina de les flors" (Josep Saderra) i "Cant Diví" (Ricard Viladesau). A la segona, "Somnis de nostra terra" (Agustí Coma Alabert, estrena), "A Concepció" (M.S. Puigferrer), "Més que amics" (Albert Font), "Petit Isaac" (JosepCassú, estrena dedicada al nét de l'autor), "Els ocells canten" (Conrad Saló) i "Girona m'enamora" (Ricard Viladesau).

Va ser una molt bona ocasió per constatar la qualitat d'uns compositors, d'uns intèrprets i també una acurada posada en escena, fruit d'un pòsit cultural històric, molt arrelat al territori, i al qual cal augurar un futur prometedor, encara més amb els estudis de nivell elemental que acaba d'encetar el Conservatori de Música de Girona. Una infraestructura encertada com l'Auditori dignifica el treball dels creadors.